A l'abast

Les obres d’Elena Aitzkoa, Esther Gatón i Mercedes Mangrané reunides a A l’abast tenen en comú la investigació de dos conceptes: l’escala i els materials. Una escala que no és només una mesura de proporció i correspondència —al cos, a un espai, a un objecte—, sinó que també determina uns treballs que enllacen amb la seva realitat immediata, que recolzen en temàtiques i materials que, precisament, estan a l’abast, que els són propers.

Totes les obres comparteixen certa idea de reconstrucció en els seus processos, amb tècniques d’esborrar i afegir que es repeteixen diverses vegades. Un fer, desfer i refer, un posar i treure allunyat dels processos de producció pautats o predissenyats. Més aviat al contrari, és una dimensió intuïtiva —en què la idea mateixa de destrucció està molt present—, la que condueix fins al resultat desitjat.

Los agujeros y la presión atmosférica son demasiado viejas és el títol del grup d’escultures d’Elena Aitzkoa. Com esmenta la investigadora i comissària Soledad Gutiérrez, “la seva pràctica artística parteix del que és proper, de les persones, els llocs, les sensacions que l’envolten i les converses que l’alimenten: el municipi d’Apodaka, els meandres del riu, el fang, les fulles, Mikel, tornar a casa, veure com surt el sol, la pluja o l’olor d’humitat”. Fruit d’aquesta experiència quotidiana s’acumulen objectes, branques, teixits, pedres, fustes, fang i altres materials que s’entrellacen, s’acumulen, es tenyeixen els uns als altres. Les escultures esdevenen des d’un procés de transformació continu en què l’origen es perd a causa del fer i desfer i en què l’error o la casualitat també estan molt presents.

One Hammer Coming Your Way, d’Esther Gatón, és una sèrie de dibuixos fets sobre unes teles de lli tenyides de cúrcuma. Durant els anys 2020 i 2021 l’artista va conviure amb una persona que consumia xarrups de cúrcuma a diari —per incrementar la seva immunitat—, cosa que deixava un rastre groguenc en diferents llocs de la casa. Sense pensar-s’ho gaire, influïda per la presència d’aquest color, Gatón va començar a tenyir les teles. “Les tenyia en una olla amb diferents proporcions de pols de cúrcuma, de vegades hi afegia una mica de remolatxa o òxid de ferro, les assecava al sol, hi dibuixava a sobre, les tornava a tenyir, i tornava a dibuixar-hi, de manera que algunes parts d’aquests dibuixos es difuminaven en capes i anaven afegint una profunditat descontrolada a les superfícies.” Als dibuixos hi veiem moltes coses però, alhora, res; no ens trobem davant d’una abstracció total. De totes maneres, hi ha prou traç, un llenguatge propi, el suggeriment de completar i mesclar elements i continguts que normalment no estarien junts.

Les pintures de Mercedes Mangrané inclouen, d’una banda, investigacions en clau imaginativa sobre les tecnologies de diagnòstic de la imatge —ecografies, ones sonores…—, una temàtica que es relaciona amb la realitat immediata del seu embaràs. D’altra banda, inclouen una sèrie d’obres que interroguen el concepte d’obertura. En un desplegament cromàtic que juga amb els degradats, desbordaments, incisions en la matèria i ruptura de la superfície, l’espàtula juga i estableix una sèrie de registres que oscil·len entre el gest reparador i el destructor.

Acompanyant les obres, escampat per l’espai, es pot llegir el poema We Pulled Down the Sky, de Michael Lawton, una reflexió inspirada per les obres, en un ordre desordenat, i per la mateixa domesticitat de l’escriptor i artista.