A Corner in Wheat

Una cantonada, per definició, és la part exterior del lloc on convergeixen dos costats, generalment, d’un edifici. Un racó és també l’angle que es forma en trobar-se dues parets o superfícies, però alhora un lloc retirat, més aviat petit, un amagatall. El terme anglès ‘corner’ recull aquestes dues accepcions que, en català, tenen cadascuna un matís particular. Ambdós termes comparteixen una dimensió espacial fonamental, arquitectònica, estructural. Tant la cantonada com el racó remeten simultàniament a la cruïlla, a la unió, però també al tall — només poden trobar-se elements dispars. Cruïlla exposada de camins o refugi ocult, ambdós uneixen el que és distant en una trobada que sempre promet separació.

L’exposició A Corner in Wheat proposa un diàleg entre Beatriz Olabarrieta i Mario Santamaría a través de diverses intervencions espacials articulades al voltant de la idea de tall. Partint de la singularitat arquitectònica de l’espai de Dilalica i dels rastres de la memòria del lloc, ambdós artistes plantegen desplaçaments de diferents elements — arquitectònics, mecànics, simbòlics… En recompondre’s, aquests generen empremtes materials que provoquen moments de desconcert a l’espai, dirigint l’atenció cap a objectes que exploren una lògica de desarticulació i rearticulació en noves formes.

La instal·lació de Beatriz Olabarrieta, Evidence of conditioned behaviour, explora com diferents objectes i cossos es comporten davant l’aplicació de forces mecàniques. La repetició d’un gest aparentment automàtic cap a una molla es transforma en un acte renovador, en explorar els límits dels materials i les seves reaccions sota pressió. Gairebé a mode de demostració científica, aquesta instal·lació es podria contemplar com un experiment en què l’artista crea un mètode, escull una sèrie de variables que determinen quines són les forces que afectaran la molla, perquè després sigui el públic qui dugui a terme les observacions que determinin les correlacions. El comportament condicionat revela així la relació entre la dinàmica intrínseca de la molla i l’intent de transformació de la màquina. És en aquesta cruïlla, en aquesta cantonada en què l’artista duu a terme aquesta intervenció arquitectònica, on sorgeix una nova forma d’evidència del comportament físic dels materials, però també de les possibilitats d’interpretació d’aquesta trobada.
Per la seva banda, Mario Santamaría pren el projecte Medusa Submarine Cable System per convertir l’espai d’exposició en un punt d’aterratge particular. El Medusa SCB és una infraestructura de telecomunicacions que consisteix en un cablejat submarí de fibra òptica de 8.700 km, previst per al 2026 i dissenyat per millorar la connectivitat al Mediterrani, connectant Europa amb el nord d’Àfrica. Aquest cable permet una amplada de banda alt, suportant el creixent trànsit d’internet i la transmissió de dades. Actualment, els cables submarins sostenen el 98% del trànsit internacional d’internet. Aquesta cantonada on convergeixen el material i el virtual, la ficció i la realitat, és la que Mario Santamaría ha explorat a través de l’articulació d’un punt d’aterratge a l’entrada de Dilalica i les imatges de l’interior dels cables, així com d’un recorregut possible d’aquest circuit submarí.