Oficina

Fins fa relativament poc, l’oficina era un espai físic dedicat a treballar; avui, aquesta concepció gairebé anacrònica ha mutat i la feina ha fugit d’aquest lloc delimitat per envair tots els àmbits de la vida. La feina ja no acaba ni comença a l’oficina. Més aviat no acaba mai, ni temporalment, ni espacialment. La feina s’ha tornat omnipresent. La lògica capitalista i la sobreproducció s’han accelerat fins a difuminar els límits entre els espais i moments de feina i els de descans i lleure. Oficina reuneix a Dilalica obres de Daria Irincheeva, María Alcaide i el projecte Coreografies del treball que reflexionen sobre la complexitat de significats que avui en dia engloba el concepte de treball —als que cal afegir les múltiples capes de significat que propicia un present de pandèmia.

Obre l’exposició Inbox de Daria Irincheeva. Aquesta composició de pintures representa de manera esquemàtica el camps de text d’un document, un email o una comunicació en forma de carta. La visualització a gran escala d’aquest document insinua l’estat psicològic del ‘mode treball’ permanent en què operem. Irincheeva explora la semiòtica dels entorns quotidians i desvela que l’espai de feina i l’espai de vida són en realitat el mateix. A Inbox s’han fet servir pigments crus, una constatació de que aquests materials constitueixen la primera invenció humana relativa al color. Seleccionats amb precisió, cadascun dels colors d’aquesta obra —ocre, negre i vermell— remeten al seu origen en temps remots, a les pintures rupestres i als usos prehistòrics de color en l’art. Per a l’artista, es tracta d’una manera de prendre perspectiva sobre el milers d’anys de lenta evolució humana en comparació amb la breu vida dels individus. L’elecció d’aquests colors traça, així, el camí que va des de la caça en grup dels homes primitius fins al treball en equip de l’oficina contemporània. Al mateix temps, l’obra es planteja com una invitació a qüestionar i imaginar possibles alternatives a la trajectòria evolutiva. Inbox expandeix Continuous Function, projecte exposat al Museu d’Art Modern de Moscou el 2019.

A bureau désespoir, María Alcaide parla de la feina a través de l’espacialització de la mateixa a partir d’una reconfiguració de la imatge de l’oficina. Dividida en cubicles i sense referències a un espai exterior, l’arquitectura típica de l’oficina es converteix en el lloc per on flueixen ingents cadenes d’informació que acceleren les transaccions econòmiques virtuals. Alcaide parteix de la idea de que el fet artístic té lloc a tot arreu. En aquest sentit, la falta de horitzons, de perspectives estables i la complexitat del sistema capitalista fan que el treball artístic sembli desaparèixer i al mateix temps es torni omnipresent. A partir d’aquestes premisses, bureau désespoir proposa una mena d’escenografia a través d’una sèrie de productes —una cortina, una catifa, un maletí, un ambientador, el llibre La aldea global de Marshall McLuhan, així com una publicació en format periòdic creada per a l’ocasió— que remeten amb certa ironia a l’imaginari d’una oficina. Els diferents objectes, referits a la secció “¿Cómo decorar una oficina?” de la publicació, són rellevants no tant per la seva formalització o pel seu valor com a objecte artístic, sinó pel capital simbòlic i ideològic que acumulen. Així mateix, inclou també My job is about seduction, una sèrie de cinc còpies intervenides d’un test inclòs al llibre Cómo ser elegido en una selección de personal de Cecilio Benito Alas. En cadascuna d’elles —titulades Paula, Luis, Filippo, Alicia i Constanze—, Alcaide respon a les preguntes del test simulant ser cadascun dels cinc caps que ha tingut a la feina els darrers anys.

Còpies intervingudes d'un test sobre selecció de personal. En cadascuna d'elles, Alcaide respon simulant ser un dels cinc caps que ha tingut. Impressió i grafit

Per últim, Coreografies del treball es composa de una sèrie de dibuixos fets per un braç robòtic que tradueix les composicions creades a través d’una eina de programació. L’eina, allotjada en un lloc web, recopila els gestos que realitzen les persones quan treballen davant d’un ordinador. En un moment en què el treball es redueix, per a molts, a un cúmul de gestos subtils realitzats davant d’un ordinador, el cos es converteix en una interfície, i la repetició de tasques i petits moviments generen una coreografia específica. Al mateix temps, Coreografies del treball proposa obrir un debat sobre com les tecnologies que fem servir per treballar ens utilitzen a nosaltres per registrar dades i informació que alimenten altres cercles de producció de les quals, sovint, ni tan sols som conscients.