La closca o la pròtesi protectora obren la mostra a través de F.O.F Kasko bat i F.O.F Kasko bat - II de Nora Aurrekoetxea (Bilbao, 1989), dos cascs d’acer inoxidable, argila i resina. Aquests cascos magullats ens traslladen directament a la necessitat de protegir el cos davant d’alguna cosa, de comptar amb una capa superficial, endurida, que protegeixi l’interior. Aurrekoetxea parteix, en aquest cas, de la idea “There is no love without a fall” de pensadors com Srecko Horvat o Slavok Zizek. L’artista se centra en una qüestió vinculada al llenguatge pròpia de l’experiència de l’amor: tant en anglès (fall in love) com en francès (tomber amoreux), l’amor implica una caiguda. En basc, enamorar-se és “mitemintzea”, una paraula que també està lligada al dolor (mina). Fruit d’aquesta investigació, sorgeixen una sèrie de peces que materialitzen la tendència natural del cos de protegir-se davant de qualsevol tipus de violència. En el cas d’Ohe Grisa-Wall Grey i Bat s’intueix la presència d’un cos a través de l’empremta que roman en un matalàs inflable, en aquest cas de guix, fibra de vidre, jesmonit i acer inoxidable. Com en el cas dels cascos, la posició dels matalassos en vertical no és òbvia i també, d’alguna manera, ens remet a la idea de protecció en relació al terra o, fins i tot, deixant certa porta oberta a la possibilitat de deixar-se caure. El cos és absent, però també present a través d’un rastre que n’evidencia la materialitat: un pes, un volum, i també, una possible història vinculada a la intimitat.

Anna Ting Möller va néixer a Yueyang (Xina) el 1991 i va ser adoptade per una família sueca a l’edat de dos anys. A través de la materialitat de la kombutxa, Ting traça un recorregut personal i simbòlic sobre la seva ascendència i origen. Durant un viatge a la Xina que va fer amb l’objectiu de trobar la seva mare biològica, una dona gran li va regalar una kombutxa que ha estat l’origen de totes les seves obres amb aquest material. Les exploracions de la kombutxa com a mare, descendència, contaminant i la seva necessitat constant de cura permeten a l’artista investigar les arrels colonials dels sistemes d’adopció per part dels països d’occident. Les dues obres presents a la sala són cossos fragmentats. A terra, Septum, un os fet de ceràmica recobert d’una pell de kombutxa, de forma i escala diferent de la humana. A Deviated, ubicada a la paret, el material està estirat, convertit en pell i llenç. Encara que en aquest cas la kombutxa estigui seca, si es mullés amb aigua tornaria a activar-se, un fet que afegeix una capa sobre la potencialitat de transformació, en un sentit queer, daquests cossos aparentment estàtics.

El treball de M. Reme Silvestre (Monòver, 1992) explora el tacte i el contacte com a formes de transmissió i redirigeix l’atenció a la pell i al molecular, en un intent de situar les contradiccions i conflictes de la idea de vida saludable a la narrativa del neoliberalisme, que organitza cossos, cures i afectes. La caputxa-vaixell Almenys per a mi, funciona com a metàfora del cos-recipient on ocorren processos biològics i químics, i on s’emmagatzema i transmet informació. Feta d´un teixit tècnic esportiu i solidificada amb resina, també conté elements com l´àcid bòric, que s´utilitza per al control de microorganismes i tractament de la hiperhidrosi. Penjada a la columna es pot veure l’obra 460214601846008, en què una placa de policarbonat compacte sosté pèl natural decolorat, apòsits hidrocoloides (apòsits específics per cobrir ferides humides i netejar-les de toxines) i un vinil adhesiu. Allò asèptic i orgànic coexisteixen en una peça que al·ludeix a curacions de ferides en un cos no visible.

Cuerpos #1 Santa Águeda parteix de la trobada de Mirari Echávarri (Iruña, 1988) amb un quadre renaixentista pertanyent a la col·lecció permanent del Museu de Navarra. El retaule representa el martiri de Santa Àgueda, una jove devota de Catània que va acceptar morir per la fe cristiana. En aquest assaig audiovisual, el tacte apareix primer en forma de visualitat hàptica, una imatge tàctil que converteix la pintura en carn o pell; el quadre en cos. Aquesta aproximació trenca amb la distància convencional de contemplació estètica, diluint els límits entre subjecte que observa i objecte observat, i possibilitant un contagi mutu. La pel·lícula combina teoria crítica i experiència viscuda en un assaig heterodox travessat per la subjectivitat de l’autora, el cos, els afectes, el folklore i el feminisme.