«Mecamística: mecànica invisible en la qual estem submergits en tremolor». El cineasta granadí José Val del Omar (1904 - 1982) va definir d’aquesta manera la mecamística en un dels seus collages, datat entre 1977 i 1982, al costat d’altres breus fragments de text i la imatge d’unes ones de so.

La mecamística, terme inventat per Val de l’Omar, és un concepte fonamental en la seva obra i, en els seus escrits, la trobem en dues variants, com indica Javier Ortiz-Echagüe. La primera apareix en el text «Les Missions Pedagògiques i el cinema» (1943), on Val del Omar escriu: «Jo entenc la vida (…) com una actitud no sols intencional mística sinó una cosa més encarnada, la vida com a acció meta-mística, una acció que baixa de l’èxtasi per a construir-se la glòria amb el cor i amb les mans»1. D’altra banda, citada ja com mecamística, Val del Omar obre aquesta relació entre la mecànica i l’invisible que suggeria el text del collage. El cineasta l’exposava així en un congrés sobre la tècnica cinematogràfica a Torí en 1961: «Hem de detectar i controlar aquest espectacle que ens fa veure sense mirar, sentir sense escoltar i marcar el pas sense advertir-nos. Cal muntar sobre les màquines, i això només s’aconsegueix des d’una posició mental meca-mística. Des d’una consciència de la mecànica invisible que ens envolta»2. Aquesta mecamística, mecànica invisible, ens abraça i ens envolta, ens submergim en ella, en una relació entre el cos i la màquina, en la palpitació d’un cor robòtic.

Mecamístiques és una exposició que convida a una sèrie d’artistes a submergir-se en aquestes idees i reinterpretar-les a través de pràctiques que inclouen la instal·lació, el cinema experimental, l’art sonor, el vídeo o l’escultura, per a pensar la tècnica a través d’una visió que busca veure més enllà de l’immediat. En aquesta exposició es pren la mecamística en plural, com a pràctiques i apropaments singulars a aquestes qüestions per part de Raquel G. Ibáñez, Gloria López Cleries, Max Milà Serra, Marc O’Callaghan, Milena Rossignoli i Jorge Suárez-Quiñones Rivas.

←  1 / 4  →
Raquel G. Ibáñez presenta una part del seu projecte més recent, Registro de vientos menores (2022 - 2024), una recerca artística de llarg recorregut que explora les relacions entre “pneuma” i “ànima” –conceptes referits a l’aire, l’alè, l’ànima, l’esperit…– mitjançant les tecnologies i materialitats de la veu. Durant el procés, Raquel ha pres tres instruments de vent, l’arpa eòlica, l’òrgan de tubs i la veu humana, per a aprofundir en les qualitats sonores i poètiques de l’aire en moviment, qüestionant allò que es denomina “veu natural” com una cosa pròpiament humana. La recerca pren com a antecedent els estudis d’Almo Farina i Jérôme Sueur en l’àmbit de la ecoacústicai autores com Susan McClary sobre la idea d’allò menor dins dels estudis musicals.
Per la seva banda, Gloria López Cleries proposa el vídeo assaig Your phone is a scrying mirror. When it’s off (2024). En ell, Gloria cerca definir el concepte de “Phone Scrying” a través d’una deriva de scrolling per diferents xarxes socials i plataformes de contingut en internet. Una veu en off, creada amb un programa d’intel·ligència artificial, relata en primera persona la seva experiència amb l’endevinació a través de la pantalla del telèfon mòbil i la seva cerca per a conèixer més sobre aquest mètode viral de clarividència tecnològica.
L’obra de Max Milà Serra, El ojo místico (2024), pren com a referència el text de l’historiador de l’art Victor Stoichita amb el mateix títol, per a generar una peça que ens submergeix dins d’un ull mecànic. Prenent obres del Segle d’Or espanyol citades al llibre, Max genera un instrument d’òptica que permet controlar i analitzar imatges a la manera d’una retina maquínica. En la peça de Max ressona així «el problema de la representació de l’irrepresentable»3, com Stoichita presenta a l’inici del seu llibre.
La proposta de Marc O’Callaghan segueix la línia del seu projecte anterior, Correspondències Simbòliques entre Folklore Catòlic i Música Màkina en el Barri Antic de Barcelona. En el marc de mecamístiques, Marc proposa una ruta i experimentació psicogeográfica entre les campanes de Barcelona i els referents històrics de la música electrònica local. A partir de la identificació de les notes de les campanes i la seva localització en el mapa, Marc realitza una comparativa en els temes de música electrònica en una connexió entre el patrimoni catòlic de la ciutat i el patrimoni de la festa, a través d’un exercici d’escolta i del walking art.
Repetir, corbar, coincidir. A través del treball amb el ferro, Milena Rossignoli duu a terme la repetició de gestos en una connexió amb el dibuix i una tècnica que s’aprèn en reproduir-la una vegada i una altra. Milena evoca les caigudes que s’aprenen en les arts marcials –ukemi, que significa literalment rebre el cos, esmorteir la caiguda– per a, a través de la repetició, com en la repetició de la curvatura, aconseguir una coincidència en un equilibri invisible.
Jorge Suárez-Quiñones Rivas pren uns versos del poeta costa-riqueny Carlos Francisco Monge per a parlar del seu film hikisaku (2023): «(…) Tirèsias vaig ser, vaig aprendre l’argúcia / d’endevinar el món en la paraula. / Potser soc la memòria / d’un lector que tremolenc / la seva mà passa sobre el llibre i palpa / com jo els signes d’aquesta nit perpètua (…)». En aquest gest de passar la mà sobre el llibre, podria remetre’ns a la teoria de la visió tàctil de Val del Omar. «Quan a un nen per primera vegada se li ensenya un objecte qualsevol, encara que sigui un carbó encès, instintivament tira la mà per a agafar-lo» 4. Les imatges de Jorge, com un carbó encès, fusionen tacte i visió, el dit que palpa i l’ull que aguaita.