Paral·laxi

22 de juny al 5 de setembre 2021

a Dilalica, Barcelona

La paraula ‘paral·laxi’ fa referència a l’aparent diferència en la ubicació d’un astre en l’esfera terrestre segons la posició des de la qual s’observa. Paral·laxi sorgeix d’un procés de col·laboració i conversa entre Noela Covelo Velasco, Alejandro Palacín, Víctor Ruiz Colomer i la comissària Marta Sesé. Agafant l’espai —sempre en procés— de Dilalica com a context, la proposta es basteix també des de la idea de procés, entenent la inauguració com un moment que s’ampliarà o canviarà en diverses ocasions al llarg dels propers mesos segons les necessitats i possibilitats que plantegen les diferents peces.

A partir d’aquest context, el conjunt de peces i propostes d’activitats apunten a diverses idees d’investigació: un ús site-specific de l’espai que convidi més a ser-hi que a visitar; una aproximació a la narrativa històrica del carrer Trafalgar; un aprofitament dels recursos a l’abast, i un interès marcat per trobar vies de distribució de l’activitat que abastin públics imprevists i propers. L’ambigüitat i una certa resistència a la idea canònica d’exposició entesa com a mostra de resultats o l’alteració dels valors simbòlics generalment associats a l’art travessen, d’una manera o altra, el projecte.

La instal·lació sonora Programación del arranque de Noela Covelo Velasco pren com a punt de partida l’enderroc, en el segle xix, de la muralla medieval de Barcelona, el traçat de la qual transcorria en part per l’actual carrer Trafalgar. Aquest enderroc era imprescindible per garantir el creixement urbanístic de la ciutat i desenvolupar reeixidament el procés d’industrialització. Ja des d’aleshores, el carrer Trafalgar ha estat el reflex de canvis urbanístics que responen també a diferents fases del capitalisme. La narrativa de la instal·lació sonora, que parteix d’una concepció del so com a dramatúrgia, està conformada per tres seccions: el nus financer, Josep Anselm Clavé i la zona de lliure comerç. Els enregistraments del començament que marquen les hores —ritmes de feina—, així com el shepard tone, un so cíclic i expansiu, es corresponen amb el nus financer; una versió de La Maquinista i Els xiquets de Valls, composicions d’Anselm Clavé, fan referència a les corals de treballadors que organitzava el compositor durant la segona meitat del segle xix amb l’objectiu de culturitzar la classe treballadora. Aquestes cançons se senten dins i fora de l’espai expositiu mitjançant un megàfon que hi ha al carrer. Finalment, la zona de lliure comerç es reflecteix en els bodyshakers que, instal·lats dins de les columnes, generen sotragueigs i vibracions.
Víctor Ruiz Colomer proposa Por momentos eficiencia, una instal·lació que funciona com a espai de treball des del qual es poden produir papers reciclant el paper llençat per l’espai expositiu. La instal·lació, conformada per diversos bancs, caixes d’eines i un estenedor, majoritàriament materials reciclats o trobats, l’activarà el mateix artista durant diferents moments de l’exposició per produir els Primeros cancioneros—papers que contindran les partitures de les cançons de Covelo Velasco i la forma dels quals remet a l’estructura sonora del shepard tone—, així com els cartells i fullets que difondran les diferents activitats que es programaran en el context de la mostra i que el mateix artista distribuirà pels comerços del barri.

Por momentos eficiencia2021

 

L’ambigüitat i la resistència a una pèrdua de l’ús es troba en els tres Ecos de silla d’Alejandro Palacín. Es tracta de tres conjunts de cadires que responen a modes diferents d’apilament; formes que remeten a l’optimització vinculada a la distribució capitalista. Palacín aconsegueix, mitjançant un gest lleu consistent a retallar les potes dels tres conjunts, que aquests adquireixin l’alçària d’una sola cadira. Els conjunts es poden desplegar responent a les diferents necessitats de les activitats programades, i quan es despleguen adopten, un cop més, formes que remeten a l’estructura del shepard tone. Alhora, les cadires apilades dialoguen amb les columnes sonores de Noela Covelo Velasco —n’assumeixen i transmeten la vibració— i amb la instal·lació de Víctor Ruiz Colomer, en permetre que qui faci servir la trituradora de paper pugui asseure-s’hi. Les potes retallades, en lloc de convertir-se en deixalles, es converteixen en petits elements escultòrics que contrasten amb la idea de “no semblar” amb la qual juguen les cadires.

El objeto más ambiguo del mundo2021

 

Primeros cancioneros2021