→ Què observem en canviar l’escala? Com es distorsiona un element quan es modifiquen les seves dimensions? Aquest gest és present a Sobreescalfament, quan Huaqian Zhang pren imatges de fluids corporals a escala microscòpica i les amplia fins a generar les peces d’aquesta instal·lació. D’aquesta manera, allò que en un primer moment eren mostres de suor, sang, llàgrimes, flux i saliva, passen per un procés de digitalització i remateralizació, quan Huaqian pren les imatges digitals com a patrons per a elaborar, posteriorment, els teixits de les seves peces.
→ Escriu Paul B. Preciado a Testo yonqui (2008): «En allò profund hi ha alguna cosa que flueix, que circula en un espai contingut, però que podria vessar-se. En aquest estrat els sentiments es troben en estat gelatinós, just abans de l’evaporació i de la transformació de les dissolucions carbonades en corrent elèctric. Aquest és l’estat de la sang, de l’aigua, del semen, del líquid vaginal, de la saliva, de l’orina, dels líquids raquidis i amniòtics, de la infusió en la qual sura el cervell, però també d’allò que acaba d’ingerir-se, del gel, dels aliments estranys al cos durant el procés d’assimilació estomacal just abans de ser transformats en matèria fecal».
→ De sobte, les imatges de fluids que ha pres Huaqian per a generar les obres infecten la tricotosa Jacquard intervinguda amb Arduino amb la qual treballa. Els fils són ara venes i circuits per on flueixen saliva, sang, llàgrimes, de nou en moviment, de nou materials. Aquí és on s’entreteixeix la dimensió tècnica i industrial de la màquina tricotosa amb la calidesa i artesania de la costura manual, el sobreescalfament de la màquina i la calor que el teixit genera en portar-lo posat. Aquesta expressió del cos a través dels fluids que expulsa –des de la tristesa o emoció de les llàgrimes, el dolor de la sang, el plaer del flux– els connecta Huaqian aquí amb la calidesa i la tendresa d’uns teixits que el que busquen és abraçar el cos que s’endinsa en l’exposició.
→ En 1977, Ray i Charles Eames van produir per a IBM un curtmetratge de 10 minuts titulat Powers of Ten. Com es descriu a l’inici del film, es tracta d’“una pel·lícula sobre el tamany relatiu de les coses a l’univers / i l’efecte d’afegir un altre zero”. En ella, una escena naïf i gairebé irònica d’una parella fent un pícnic es va fent cada vegada més diminuta a mesura que s’obre el camp de visió: un parc, una ciutat, un país, un planeta, el sistema solar, constel·lacions, l’univers… Curiosament, la imatge macro final sembla connectar-se amb la micro quan es duu a terme l’exercici contrari: el punt de visió entra en la pell de l’home fins a penetrar en les cèl·lules, les proteïnes, els àtoms… Les imatges resultants dels dos extrems són summament semblants. De manera similar, a Sobreescalfament, Huaqian connecta els plans macro i micro, especialment en els dos tríptics, en els quals la saliva s’assembla a la imatge que s’observa del planeta Terra i la sang a la de les galàxies.
→ Al llarg de la història, el desenvolupament de màquines i dispositius tècnics s’ha enfrontat el desafiament de gestionar la calor generada durant el seu funcionament. Des de les màquines de vapor i la combustió de carbó fins a les supercomputadores, la història del sobreescalfament i la gestió tèrmica en les màquines podria considerar-se una història paral·lela de l’evolució de la tecnologia. A Sobreescalfament, Huaqian reflexiona sobre aquesta gestió de la temperatura en les màquines des de la seva condició física, però també en la seva dimensió afectiva, a través de l’abraçada que abrigalla, de la peça feta a mà per una persona estimada o fins i tot durant un pícnic amb una amiga. Potser Sobreescalfament és una exposició que, com la pel·lícula de Ray i Charles Eames, tracta sobre el tamany relatiu de les coses a l’univers i l’efecte d’afegir un altre zero.